Han passat onze anys des que Àngel Bernet va assumir la presidència del Club Natació Sant Andreu. Onze anys de discursos, de projectes i d’una gestió que ell mateix va prometre basada en l’eficiència, la transparència i la proximitat. Però la realitat és clara: el club no ha avançat, s’ha anat allunyant dels seus propis valors.

Quan va començar, molts vam creure que s’obria una etapa de renovació i participació. Avui, el club és més tancat, més jeràrquic i menys proper als socis. L’esperit de comunitat que sempre havia caracteritzat el Sant Andreu s’ha anat dissolent en un model dirigit des de dalt, on les decisions importants es prenen sense escoltar la base social que el sustenta.

Els fets parlen per si sols. Durant anys, les inversions essencials s’han anat ajornant mentre s’han prioritzat projectes d’aparador. Ara, quan arriben les eleccions, es venen com a “grans millores” reformes bàsiques i manteniment pendent. Això no és progrés: és la normalització de la deixadesa.

El problema no és només el que no s’ha fet, sinó el que s’ha fet de manera errònia o interessada. Durant aquest mandat s’han destinat quantitats desmesurades al waterpolo d’elit, mentre els socis continuen pagant derrames des de 2015, amb tres anys més per endavant. Onze anys després, seguim finançant un model que no retorna res als socis. El prestigi europeu pot fer titulars, però no justifica carregar any rere any sobre les mateixes famílies un pes econòmic que no troba retorn tangible.

El que realment preocupa no és només la despesa, sinó la manca de transparència. Les decisions s’han pres sense explicar, sense debatre, sense donar comptes. Quan els socis han demanat informació, han topat amb el silenci o amb maniobres per esquivar les preguntes incòmodes. Una gestió que evita la llum no pot aspirar a cap confiança.

Aquest model està esgotat. No és una opinió, és una constatació. Els documents, els fets i els resultats ho diuen: el club ha perdut rumb, criteri i credibilitat. La institució que havia estat referent de valors i proximitat s’ha convertit en una estructura rígida, més pendent del relat que de la realitat.

Un president pot equivocar-se —tots ho fem. Però onze anys després, el marge per les excuses s’ha acabat. Quan les promeses no es compleixen, quan els socis no se senten representats i quan la gestió perd transparència, arriba l’hora d’un canvi de veritat.

Els socis del Sant Andreu mereixen un club transparent, equilibrat i fidel al seu esperit original. No un club hipotecat per l’ambició d’un sol home.

Javier Codina
Soci del Club Natació Sant Andreu

Avís legal: Aquest article expressa exclusivament l’opinió personal del seu autor, en exercici del dret a la llibertat d’expressió reconegut a l’article 20 de la Constitució Espanyola. El contingut no representa necessàriament la posició editorial de La Veu de Soci ni de cap altra entitat.