Comença un nou curs i crec que també és moment de recuperar una veu crítica que durant un temps vaig decidir mantenir en segon pla.

Quan es van celebrar les darreres eleccions, molts socis vam pensar que podia començar una nova etapa. Jo també. Després d’anys de desencís, vaig voler donar un marge a la nova Junta, observar i esperar que les coses es fessin d’una altra manera.

Però donar un marge no significa renunciar a la crítica. I avui crec que és legítim tornar a preguntar:

Què ha canviat realment per al soci?

No escric aquesta carta contra ningú. L’escric perquè m’importa el Club i perquè els seus socis mereixen explicacions clares, especialment quan parlem de diners, prioritats i futur.

Un Club que necessita respostes

En la reunió del passat 15 de juliol, el vicepresident ens va traslladar que els ingressos previstos del Club passarien d’uns 8 milions a uns 7 milions d’euros. És a dir, aproximadament un milió menys, una reducció relacionada amb la pèrdua del CEM Sant Andreu-La Sagrera.

El CEM l’hem perdut i l’Ajuntament n’ha adjudicat l’explotació a una altra empresa. Una pèrdua que, al meu entendre, és fruit de la nefasta gestió d’Àngel Bernet i de la seva actitud de prepotència i enfrontament amb l’Ajuntament.

Però el forat econòmic pot ser encara més important. Caldrà calcular també quants abonats de Fabra poden acabar marxant al CEM ara que comença el curs escolar i moltes famílies hauran de decidir on continuen les seves activitats.

Aquesta possible fuga d’abonats pot tenir un impacte considerable a final d’any. Quantes baixes es preveuen? Quants abonats poden traslladar-se? Quants ingressos es deixaran de percebre?

No n’hi ha prou amb parlar d’un milió menys d’ingressos. Els socis tenim dret a conèixer l’impacte econòmic real i com pensa afrontar-lo la nova Junta.

L’aparcament i les pistes de tennis i pàdel

El projecte d’aixecar tota la superfície de les pistes per solucionar les filtracions i humitats de l’aparcament no és nou. Feia temps que estava dins d’un calaix amb l’anterior Junta i ara torna a plantejar-se amb un cost que, segons es comenta, podria rondar el milió d’euros.

A l’acta de l’Assemblea ja apareixien preguntes sobre les filtracions, l’estat de l’aparcament i l’informe tècnic pendent. Per això caldria conèixer amb claredat:

Quina actuació es vol fer exactament.
Quin serà el seu cost definitiu.
Quin informe tècnic la justifica.
Com es finançarà.
Si existeixen alternatives menys costoses.
Quin impacte tindrà sobre les quotes i els serveis del Club.

No es tracta d’estar en contra de millorar les instal·lacions. Es tracta de saber si aquesta és la prioritat adequada, quant costarà i quines conseqüències tindrà per als comptes de l’entitat.

I les derrames?

A l’Assemblea anterior, davant d’una pregunta meva, es va comentar que deixaríem de pagar les derrames. Però què significava exactament aquella afirmació?

Quines derrames queden pendents? Quin import representen? Existeix algun compromís adquirit? S’han cancel·lat, ajornat o simplement han deixat de mencionar-se?

Els socis no necessitem frases tranquil·litzadores. Necessitem informació concreta i documentació.

Waterpolo femení: què ha passat amb el projecte?

La secció de waterpolo femení va ser un dels grans projectes de l’etapa d’Àngel Bernet. Al meu entendre, es va convertir en un dels seus principals deliris de grandesa, amb un cost del qual es parlava de més d’un milió d’euros anuals.

Després es va produir una important desbandada. Entre les jugadores que han marxat hi ha Martina Terré, Nona Pérez, Elena Ruiz, Ari Ruiz, Alice Williams, Alba Muñoz, Queralt Anton, Pippa Pedley, Gisel·la Farré, Paula Camus, Maria Palacio i Lucía Latorre. També va deixar el Club Javi Aznar, després de dotze temporades.

Al mateix temps, el nou projecte ha incorporat Marc Comas com a entrenador, Maica García, Sarah Buis i Eve Weston, a més de renovar Robin Jutte. Són incorporacions de primer nivell que evidencien l’ambició esportiva del projecte, però també obliguen a preguntar-se quin és el seu cost real i si el Club es pot permetre mantenir aquesta estructura després de perdre aproximadament un milió d’euros d’ingressos.

Potenciar una secció no pot convertir-se simplement en fitxar grans noms. També significa treballar la base, formar esportistes i construir un projecte sostenible.

Però hi ha una qüestió de fons que les diferents Juntes haurien d’explicar: per què existeix aquesta necessitat recurrent de destinar tants recursos al waterpolo femení?

No es tracta de qüestionar les jugadores ni els professionals. Es tracta de qüestionar una manera de gestionar els diners del Club: grans inversions en una secció que, més enllà de l’elit esportiva, té un retorn molt limitat per a la majoria dels socis.

Quants recursos s’hi destinen realment? Quin cost tenen els fitxatges i els contractes? Quin és el pressupost global de la secció? Quin retorn aporta al conjunt del Club? I on queda aquella aposta per la base que es prometia durant la campanya electoral?

Què té aquesta secció que resulta tan atractiva per a les Juntes?

Mentrestant, els socis esperen

Durant aquest estiu hem suportat una situació difícil d’entendre: al voltant de 75 dies sense aire condicionat a la sala social.

I no parlem d’un estiu qualsevol. Catalunya ha viscut un estiu especialment càlid, amb episodis prolongats de calor durant el juliol i l’agost. En aquest context, mantenir una zona social sense climatització adequada demostra una falta de consideració envers els socis.

A això s’hi afegeix l’estat d’alguns vestidors d’estiu i dels antics vestidors de cursets.

Els estatuts estableixen que els recursos del Club s’han de destinar al foment de la pràctica esportiva, a la conservació de les instal·lacions i al compliment de les seves finalitats socials. Per tant, disposar d’instal·lacions dignes no és un luxe: forma part de la responsabilitat de l’entitat.

El bar també necessita claredat

El passat 7 de setembre vaig presentar una carta preguntant per la situació del bar. El contracte inicial va vèncer l’1 de desembre de 2023, i els socis continuem sense saber amb claredat qui gestiona actualment el servei, en quines condicions, si existeix una cessió autoritzada i si s’ha previst un nou concurs.

Caldria saber quin és el contracte actual, qui n’és el responsable i quin procediment s’ha seguit.

El bar hauria de ser un espai social del Club, no un problema permanent. Un cafè no pot ser més car dins del Club que al carrer. Tampoc hi pot haver socis de primera i de segona. I, sobretot, hauria de ser un lloc on trobar-nos, veure partits i sentir que som a casa nostra.

La gestió diària també compta

Els socorristes són només un exemple de la gestió diària del Club. Molts són joves i, en força casos, provenen d’empreses de treball temporal. La seva funció és fer complir les normes, però sovint es troben sense prou ajuda ni control per part de la direcció, mentre alguns socis campen al seu aire pel Club sense respectar les normes.

La Junta ha de donar suport als treballadors, reforçar el control i garantir que les normes es compleixin. No es pot permetre que el respecte a les normes depengui de qui sigui el soci que les incompleix.

Transparència: estic cansat de demanar les actes

El programa electoral situava la transparència i el bon govern com un dels seus compromisos principals. Però, a dia d’avui, aquesta continua sent una de les grans assignatures pendents de la Junta.

Fa aproximadament un any que demano que es publiquin les actes de les reunions de Junta. Ho he demanat en diverses ocasions i continuo sense veure-les. Estic cansat d’haver de reclamar una i altra vegada una informació que hauria de ser normal en una entitat com el Club Natació Sant Andreu.

Les actes no són un detall menor ni una concessió als socis més insistents. Són una eina bàsica per saber què es debat, quines decisions es prenen, quins compromisos s’adopten i qui assumeix les responsabilitats.

El passat 15 de juliol vaig ser convocat a una reunió amb la directiva. Es va parlar, es va escoltar i es van prendre notes d’algunes qüestions. Tanmateix, una reunió no substitueix la transparència, ni les explicacions verbals poden substituir la documentació.

I ara també demanaré formalment conèixer l’última auditoria de la Fundació: quan es va fer, quines conclusions en van sortir, si s’hi van detectar incidències i quines mesures s’han adoptat posteriorment.

Si el Club defensa la transparència, no hauria de tenir cap problema a facilitar aquesta informació als socis. I si no es pot facilitar, caldrà explicar clarament per què.

Perquè la transparència no consisteix a reunir-se amb alguns socis quan hi ha queixes. Consisteix a publicar les actes, facilitar les auditories i permetre que els socis coneguin com es governa i com es gestionen els seus recursos.

La pregunta continua sent la mateixa:

On són les actes?

El canvi es demostra amb fets

S’acosta una nova Assemblea i els socis tenim dret a saber què ha canviat realment.

El canvi no es demostra amb reunions, fotografies o anuncis. Es demostra amb prioritats clares, comptes transparents, instal·lacions cuidades, respecte al soci i decisions explicades.

Jo vaig voler donar un marge a aquesta Junta. Però el marge no pot ser indefinit. El Club és dels seus socis, no de qui ocupa temporalment els seus càrrecs.

I els socis mereixem una cosa tan senzilla com que se’ns informi, se’ns respecti i se’ns digui la veritat.